L’experiència no és experimental. I la música, un camí cap a la llibertat interior

Hi ha una afirmació d’Albert Camus que ressona com un diapasó en el silenci d’un assaig: «L’experiència no és experimental». No ho és perquè no podem repetir-la en un laboratori, ni aïllar-ne les variables, ni tornar enrere per esmenar els errors. L’experiència és irrepetible, subjectiva i, sobretot, existencial: no la provem per validar-la; la patim, la transformem i, finalment, la integrem en allò que som.

En el món de la música, aquesta veritat es viu amb una intensitat especial. Un director d’orquestra no assaja per obtenir una interpretació «perfecta», perquè la perfecció no és un model previ sinó un horitzó que es desplaça a cada compass. Assajar és, més aviat, un procés de depuració: detectar allò que «no és» —la desafinació, el desequilibri, la imprecisió, la rigidesa— per anar restant capes fins que l’obra, com una escultura, emergeix en el seu buit sonor. El treball no consisteix a afegir, sinó a treure. A eliminar tot allò que oculta la unitat de l’obra.

I en aquesta recerca, el director esdevé un arqueòleg de l’escolta. No busca el «correcte», sinó el coherent. No imposa una visió, sinó que acompanyar la música fins que ella mateixa es revela. I aleshores, en l’instant fugisser en què l’obra finalment «sona», el que s’experimenta no és victòria ni possessió, sinó lleugeresa: la llibertat d’haver deixat que la música respiri per ella mateixa.

Aquesta llibertat, però, no és gratuïta. És el resultat d’un treball minuciós d’eliminació. I, tanmateix, no es guarda com un trofeu. Perquè l’obra mai no és completa. Cada assaig és un nou inici; cada interpretació, un esdeveniment irrepetible. La unitat que s’assoleix no és un estat estàtic, sinó un equilibri dinàmic que s’ha de recrear cada vegada. Com la pedra de Sísif, que cada matí torna a rodar muntanya amunt, però ara amb un somriure: perquè el director sap que la pedra no és un experiment, sinó la seva pedra.

I aleshores, la pregunta inevitable: si l’obra mai és completa, si el públic no és necessari per validar-la, què queda? Queda el camí. La música esdevé un mitjà, no un fi. Un vehicle per travessar cap a una altra riba. I aquella riba és l’interior de cada músic i de cada oient. És la consciència interior, allò que el director anomena «allò diví que ens uneix».

No es tracta d’una divinitat externa ni dogmàtica. És el nucli comú que habita en cada ésser quan es buida de prejudicis i de projectes. És la capacitat de respirar a l’uníson sense mirar-se, de sentir el mateix silenci abans de la primera nota. És el ressò compartit que fa possible que trenta músics, cada un amb la seva tècnica i la seva història, esdevinguin un sol cos sonor. I el públic, si no té prejudicis, pot transcendir i ser-ne tocat. Però la seva absència no resta res a l’experiència; al contrari, la retorna a la seva puresa.

En aquest punt, el director no busca sentit en la música; usa la música per habitar el sentit que ja hi ha en ell i en els altres. I en aquesta habitació, la música es dissol. Esdevé presència. Esdevé silenci.

Camus escrivia que l’absurd no es resol, es viu. El director d’orquestra, sense saber potser el nom del filòsof, ha viscut aquesta veritat en cada assaig. Ha après que la llibertat no és l’absència de restriccions, sinó el resultat d’un treball d’eliminació. Ha entès que el camí cap a l’interior no té final, perquè cada vegada que hi entra descobreix una nova cambra, un nou silenci, una nova manera d’escoltar.

I així, la seva vida esdevé un assaig constant: una recerca que no cerca respostes, sinó que es nodreix de preguntes. Una experiència que, per no ser experimental, és autèntica. I una música que, per no ser mai completa, és sempre un camí cap a la llibertat interior.