Des dels seus orígens, l’ésser humà ha hagut d’adaptar-se a les circumstàncies per sobreviure. Però no només ha adaptat el seu propi cos al medi: també ha après a transformar-lo. Ha descobert el foc, ha fabricat eines, ha construït refugis i, progressivament, ha creat una tecnologia que li ha permès ampliar enormement les seves possibilitats.
Aquesta capacitat d’inventar és una de les grans característiques de la nostra evolució. Davant d’una necessitat apareix una idea; d’aquesta idea, una eina, i aquesta eina genera noves possibilitats. Així hem anat avançant.
Però tot aquest progrés té també un revers. Cada nova possibilitat té un cost: materials, energia, treball, transformació de la natura i, sovint, conseqüències que no veiem directament.
Un telèfon mòbil, per exemple, ens ofereix unes possibilitats extraordinàries de comunicació i coneixement. Però darrere d’aquest petit objecte hi ha minerals extrets de diferents llocs del planeta, energia, processos industrials, transport i treball humà. El benefici que nosaltres percebem pot tenir costos socials o ambientals molt lluny de nosaltres.
Per això, davant de qualsevol avenç hauríem de preguntar-nos no només què hem guanyat, sinó també quin ha estat el cost d’aquest guany.
Això ens porta a qüestionar si el progrés tecnològic és sempre progrés humà. Podem tenir més velocitat, més comoditat, més informació i més capacitat per transformar el món i, al mateix temps, no haver avançat prou en la nostra capacitat de comprendre’ns, de respectar els altres o de tenir cura de la natura.
Potser hem de distingir entre un progrés exterior, basat en el poder, la tecnologia i la capacitat de transformar el nostre entorn, i un progrés interior, relacionat amb la consciència, la comprensió, el respecte i la nostra manera de relacionar-nos amb els altres i amb el món.
Aquest és el progrés de la humanitat que m’interessa: no només què som capaços de fer, sinó què arribem a ser.
Durant molt de temps hem considerat la natura com una realitat exterior que podíem dominar i utilitzar. Però potser hem de comprendre que nosaltres mateixos formem part d’aquesta natura. No estem davant del món: som part del món. I com més gran és la nostra capacitat de transformar-lo, més gran hauria de ser també la nostra responsabilitat.
Així, l’evolució humana no hauria de consistir únicament a preguntar-nos «què podem arribar a fer?», sinó també «què podem arribar a comprendre?». La primera pregunta ens porta cap al poder i la tecnologia; la segona, cap a la consciència.
I aquí la música adquireix un significat especial.
També en la música vivim sota una determinada idea de progrés: cal fer les coses ràpidament, amb el menor cost possible, obtenir resultats immediats i convertir sovint l’experiència en espectacle. Però quan aquests valors passen a ser els criteris principals, podem guanyar eficàcia i perdre profunditat.
Una obra musical no és simplement una successió de sons que cal executar correctament. Darrere de les notes hi ha idees, relacions, tensions, silencis i una determinada expressió de l’ésser humà. Per comprendre-ho cal temps: estudiar, escoltar, observar i preguntar-se què està passant realment en la música.
Quan aquest procés desapareix, la interpretació pot convertir-se en una activitat mecànica. Les notes poden ser correctes, el tempo exacte i tot aparentment perfecte, però pot faltar allò essencial: el sentit.
La música pot sonar perfectament i, tanmateix, no transmetre res profund.
I això és especialment greu perquè la música conté valors humans extraordinaris. Ens ensenya a escoltar, a esperar, a relacionar-nos, a percebre tensions i equilibris, a acceptar el silenci i a comprendre que cada element només adquireix plenament el seu sentit en relació amb els altres.
Una orquestra n’és un exemple clar. Cada músic té la seva part, però ha d’escoltar els altres, adaptar-se i comprendre que el seu so forma part d’un conjunt. La música ens fa experimentar, d’una manera molt concreta, una idea essencial: formem part d’un tot.
Per això la música pot contribuir al progrés interior de l’ésser humà. No necessàriament perquè ens faci més poderosos, sinó perquè ens pot fer més conscients.
El problema no és que la música sigui accessible, atractiva o espectacular. El problema apareix quan l’efecte immediat substitueix la profunditat, quan la rapidesa substitueix el temps necessari per comprendre i quan el producte substitueix l’experiència humana de la música.
Perquè les coses profundes no acostumen a produir-se ràpidament.
També en la música necessitem temps per escoltar, comprendre, madurar i deixar que una obra ens transformi.
Potser, per tant, el veritable progrés no consisteix a fer-ho tot més ràpid, més potent i més espectacular, sinó a fer-nos més conscients del que fem i de les conseqüències que té allò que fem.
I potser la música ens recorda precisament això: evolucionar no és només tenir més capacitat per transformar el món, sinó adquirir la consciència necessària per comprendre que nosaltres també formem part d’allò que transformem.
Potser aquest és, en definitiva, el veritable sentit del progrés:
no arribar a dominar més, sinó arribar a comprendre més.