La naturalesa ens ofereix a cada moment un espectacle extraordinari. Només cal saber mirar. Una sortida o una posta de sol, les diferents fases de la lluna, una pluja d’estels o un eclipsi poden deixar-nos bocabadats. També els fenòmens meteorològics, siguin suaus o extrems —una tempesta, un foc, una inundació— ens mostren la força i la grandesa del món natural. No hi ha gairebé res a la natura que no sigui digne d’admiració.
La vida, sigui humana, animal o vegetal, i tot allò que ens envolta ens convida al respecte i a la contemplació. I nosaltres no som espectadors externs d’aquest espectacle: en formem part.
Avui la ciència ens pot explicar bona part dels fenòmens que observem. Sabem per què es produeix un eclipsi, com neix una tempesta o quines lleis expliquen el moviment dels astres. Però comprendre’n el mecanisme no hauria de fer desaparèixer la nostra capacitat d’admirar. En altres èpoques, allò que no es podia explicar s’atribuïa als déus. Un eclipsi, per exemple, podia ser interpretat com un senyal diví. El coneixement ha canviat, però la capacitat humana de meravellar-se continua essent la mateixa.
L’ésser humà és un ésser emocional. Constantment reaccionem davant del que passa fora i dins nostre, i aquestes reaccions mouen les nostres emocions. Algunes han perdurat al llarg dels segles i tenen un caràcter gairebé universal. D’altres apareixen o es transformen segons les circumstàncies, la cultura i els estímuls que rebem.
També les noves tecnologies han après a moure les nostres emocions. Les xarxes socials, Instagram, Facebook i tantes altres, sovint es basen en la necessitat de mostrar-nos, de figurar, de ser vistos i de rebre un «m’agrada». La comunicació pot arribar a ser immediata i multitudinària, però no necessàriament profunda. Es tracta, moltes vegades, de provocar una reacció més que no pas d’afavorir una experiència.
Els espectacles han existit sempre i tenen una característica fonamental: creen vivències compartides. Un concert, una obra de teatre, una cerimònia o una competició esportiva reuneixen persones al voltant d’una experiència comuna. Cada espectacle té una finalitat determinada i, tanmateix, les emocions que provoca no sempre coincideixen amb aquesta finalitat. Avui, fins i tot, disposem d’algoritmes dissenyats per aconseguir que una determinada emoció arribi al màxim nombre de persones possible.
Això em fa pensar en l’espectacle d’un eclipsi. Milions de persones han viscut l’experiència extraordinària d’un eclipsi total, especialment a Espanya. És comprensible que molta gent s’hi hagi desplaçat, que hagi preparat les ulleres adequades i que hagi volgut trobar el millor lloc per contemplar-lo. També entenc perfectament que la televisió i els mitjans de comunicació en retransmetin les imatges i comparteixin les reaccions dels qui ho estan vivint.
El que em costa més d’entendre és que davant d’un fenomen natural d’aquesta magnitud reaccionem com si fóssim en un teatre, en un estadi o en un concert de rock: saltant, cridant, aplaudint, celebrant. Sí, són emocions. Però, de quina naturalesa? Què estem celebrant exactament? L’eclipsi no ha estat provocat per nosaltres, ni necessita el nostre aplaudiment. Potser l’experiència demanaria una altra actitud: observar, contemplar, deixar-nos afectar interiorment i respectar allò que tenim davant.
Jo ho visc així. Davant d’un espectacle natural d’aquesta magnitud, em sembla que l’actitud més adequada és la contemplació. Si pot ser, en silenci. No perquè no puguem expressar emocions, sinó perquè potser el silenci ens permet sentir-les amb més profunditat. Hi ha moments en què una emoció massa exterioritzada pot acabar eclipsant l’experiència mateixa.
He tingut l’oportunitat d’assistir a concerts de música clàssica en què, en acabar, tothom restava en silenci. No hi havia aplaudiments immediats. Només silenci. I recordo aquesta experiència com una immensa joia. Aquell silenci no significava indiferència ni manca d’agraïment; al contrari, podia ser la manera més profunda d’expressar el que acabàvem de viure.
Ens podem imaginar els aplaudiments al final d’un ofici religiós? Hi ha experiències que, per la seva naturalesa, demanen una altra resposta. No sempre les emocions han de manifestar-se amb aplaudiments. Les gràcies també es poden donar en silenci.
Això té molt a veure amb la meva manera d’entendre la música. Com a director d’orquestra, soc intèrpret i, d’alguna manera, intermediari entre el compositor i el públic. La meva funció no és convertir-me en el centre de l’experiència, sinó fer possible que el missatge de la música arribi a cadascun dels qui escolten. Per això no m’agraden especialment els aplaudiments abans, durant o després d’una interpretació. No els necessito. No busco agradar ni provocar una resposta immediata. El que intento és comunicar la música i aconseguir que aquesta pugui néixer de nou en cadascun dels espectadors. Si això passa, ja em sento prou satisfet.
També com a pedagog musical intento fer una cosa semblant. Més que transmetre coneixements, intento eliminar les barreres i els prejudicis que els alumnes poden tenir davant de la música, perquè puguin fer el seu propi procés d’aprenentatge. Intento acompanyar-lo i coordinar-lo, però el veritable resultat ha de produir-se en l’alumne. De vegades, després d’una classe, em diuen: «Mestre, moltes gràcies per les magnífiques aportacions». I jo acostumo a respondre: «No calen les gràcies. Ja estaré prou agraït si ho apliques».
Això no vol dir, però, que no sigui important donar les gràcies. Al contrari: és fonamental saber estar agraïts. El problema apareix quan les gràcies es converteixen en una fórmula automàtica, com els aplaudiments que repetim sense pensar. Estar agraït és una actitud molt més profunda: reconèixer i acceptar allò que hem viscut, allò que vivim i allò que encara viurem. No significa que tot sigui fàcil o agradable, sinó assumir que cada experiència forma part del nostre camí i pot aportar-nos alguna cosa.
Potser el que necessitem és aprendre a distingir millor les emocions i, sobretot, a no confondre intensitat amb profunditat. No tota emoció intensa és profunda, ni tota emoció profunda necessita manifestar-se sorollosament. Un eclipsi pot provocar crits i aplaudiments, però també pot provocar silenci. Una música pot provocar entusiasme, però també pot deixar-nos immòbils, pensatius o commoguts. El valor de l’experiència no depèn necessàriament de la intensitat de la nostra reacció exterior.
Mirem, doncs, d’entendre profundament el sentit del que vivim. La natura, la vida, la música i les experiències humanes són, cadascuna a la seva manera, espectacles extraordinaris. Potser la nostra tasca no és afegir-hi més soroll, sinó aprendre a mirar, escoltar i sentir allò que ja hi és. I sobretot, procurar que les nostres pròpies emocions, les que ens imposen els altres o les que provoquen els algoritmes, no acabin eclipsant l’experiència autèntica.
En el fons, es tracta d’una actitud humanística: recuperar la capacitat de meravellar-nos, respectar allò que ens transcendeix, viure les emocions amb consciència i no confondre l’expressió exterior amb la profunditat interior. Davant de la natura, de l’art o de la vida, no sempre cal fer alguna cosa. De vegades n’hi ha prou amb estar presents, mirar, escoltar i deixar que allò que tenim davant ens transformi.
Potser aquesta és una de les formes més profundes d’agraïment: saber que no tot el que sentim necessita convertir-se en un gest exterior. De vegades, el silenci és la resposta més plena. I potser és precisament en aquest silenci on l’experiència deixa de ser simplement un espectacle i es converteix en una vivència humana.