Evidentment, no som iguals. Mai. Som diferents, i aquesta diferència forma part de la nostra naturalesa. Però, malgrat les diferències, sempre tenim alguns punts en comú, encara que de vegades siguin gairebé imperceptibles. Aquests punts que ens uneixen són molt importants perquè, si no són exactament iguals, almenys poden ser proporcionals.
Per això, la qüestió fonamental no és eliminar les diferències, sinó saber-les gestionar. I aquí entrem en un terreny profundament humà, que no és gens senzill.
En principi, és bo que hi hagi diferències en qualsevol àmbit. Una societat, un grup de treball o fins i tot una relació entre dues persones poden enriquir-se precisament perquè cadascú veu les coses des d’un lloc diferent. La qüestió interessant és saber utilitzar aquests diferents punts de vista per trobar una acció conjunta que faci possible la convivència i, al mateix temps, permeti que les diferents posicions s’enriqueixin mútuament.
Quan hi ha diferències, sovint parlem de posicions fortes i febles. Però també aquí cal anar amb compte. Normalment, qui és fort en una cosa és feble en una altra. Per això, més que establir una jerarquia entre les persones o les posicions, hauríem de mirar d’entendre les seves característiques com a complementàries.
Per exemple, una persona pot tenir una gran capacitat d’anàlisi però poca capacitat de comunicació, mentre que una altra pot tenir exactament les qualitats contràries. Si cadascuna intenta imposar la seva manera de fer, probablement perdran. Si, en canvi, saben combinar les seves fortaleses, poden aconseguir juntes allò que cap de les dues no aconseguiria sola.
Així doncs, quan detectem una diferència, sigui en l’àmbit que sigui, el primer que hem de fer és reconèixer-la. Però no per ampliar-la o convertir-la en un conflicte, sinó per gestionar-la correctament. El que és fort ha d’ajudar el que és feble, i el que és feble pot aportar allò que manca al que és fort.
Ara bé, què passa quan les diferències són insalvables? Què passa quan hi ha una autèntica línia vermella? Podem imaginar, per exemple, dos països: un defensa els drets humans i l’altre els vulnera. Aquí no totes les diferències poden ser simplement negociades. Retrocedir en un principi fonamental pot semblar una concessió inacceptable.
Tot i així, fins i tot en aquests casos es poden buscar acords en altres àmbits. És evident que serà molt més complicat, perquè hi ha principis que no hauríem de sacrificar. En el cas dels drets humans, qui els defensa té una posició més forta en aquest terreny i hauria d’intentar influir sobre qui els vulnera. Però també és possible que aquest últim sigui fort en altres aspectes. La qüestió és comprendre que una fortalesa concreta no converteix ningú en absolutament fort, de la mateixa manera que una feblesa concreta no converteix ningú en absolutament feble.
Fins i tot els principis que semblen més arrelats poden modificar-se amb el temps, perquè les circumstàncies canvien. Això pot permetre concessions, aproximacions i noves formes d’entesa. Perquè això sigui possible, però, cal trobar un objectiu o un projecte comú que resulti interessant per a totes dues parts.
Aquí apareix un concepte fonamental: el bé comú. Si volem arribar a un acord o construir una unitat, el bé comú hauria de prevaldre sobre l’interès particular. I això està estretament relacionat amb els drets humans.
Un principi que només busqui imposar-se sobre els altres pot semblar fort perquè aconsegueix determinats avantatges. Però, des del punt de vista del bé comú, acabarà sent feble. Per això cal defensar les pròpies conviccions, però també fer-ho respectant l’altra posició i buscant l’entesa. Mai la guerra; sempre que sigui possible, l’acord. Evidentment, això es fa molt difícil quan l’objectiu d’una de les parts és simplement obtenir poder sobre l’altra.
I la música?
La interpretació musical ens ofereix un exemple extraordinàriament clar d’aquest problema. Una obra musical està formada per infinitat de diferències: notes, ritmes, silencis, harmonies, timbres, intensitats, registres, articulacions… Tot és diferent. I, tanmateix, aquestes diferències han de trobar entre elles les proporcions i les semblances que permetin construir una unitat.
L’intèrpret parteix d’un principi fonamental: arribar a transmetre la idea de l’obra, allò que el compositor ha posat en el seu camí cap a la llibertat. No es tracta de convertir la interpretació en una demostració del propi personalisme o de la pròpia capacitat tècnica. El que importa és trobar la unitat de l’obra.
Per exemple, un contrast entre una frase forta i una altra dèbil només té sentit si totes dues estableixen una relació. Un accelerando només funciona si es relaciona amb allò que el precedeix i amb allò que vindrà després. Una dissonància adquireix tot el seu sentit per la seva relació amb la consonància. La tensió necessita la distensió, i la distensió necessita haver estat precedida d’una tensió.
La música és, per tant, un magnífic exemple de diversitat gestionada a través de proporcions. Els elements són diferents, però troben les seves relacions i creen els contrastos necessaris per tensionar o distensionar un procés que, en el fons, busca una sola cosa: la unitat.
També cada instrument té els seus actius i els seus passius. Un instrument pot ser extraordinàriament potent en un registre i molt limitat en un altre; pot tenir una gran capacitat de projecció però poca flexibilitat, o molta flexibilitat però menys força sonora. El director ha de conèixer aquestes diferències i gestionar-les perquè totes contribueixin al mateix objectiu.
Això és, en certa manera, la reducció a “1”: no significa fer que tot sigui igual, sinó aconseguir que totes les diferències acabin participant d’una mateixa unitat.
I potser aquesta és també una bona manera d’entendre les relacions humanes. No hem d’anul·lar les diferències, sinó aprendre a gestionar-les. La diferència pot ser un problema quan es converteix en una voluntat d’imposició, però pot ser una riquesa quan cadascú aporta allò que és capaç d’aportar i ho posa al servei d’un objectiu compartit.
La unitat, doncs, no consisteix a fer desaparèixer la diversitat. Al contrari: la veritable unitat és aquella que és capaç d’acceptar i integrar les diferències a través de les proporcions, les relacions i el bé comú.