Hi ha persones que sempre opinen de tot, encara que ningú no els ho demani, i n’hi ha d’altres que gairebé mai no ho fan, o senzillament diuen que no tenen opinió. Opinar sembla fàcil, però en realitat comporta una certa responsabilitat.
Una opinió no és mai una certesa absoluta. És, per definició, subjectiva, perquè depèn de les vivències, les circumstàncies, la formació i les creences de qui l’expressa. Fins i tot quan qui opina és un expert en una matèria, la seva visió continua passant pel filtre de la seva experiència personal.
Amb els anys, he après a reservar més les meves opinions. Abans acostumava a respondre de seguida; ara prefereixo escoltar primer i parlar després. Només si algú m’ho demana de manera sincera i insistent, i si crec que puc aportar alguna cosa útil, dono la meva opinió, però sempre amb prudència.
Vivim en una època en què tothom opina sobre tot. Les xarxes socials en són un exemple claríssim: en qüestions de salut, política, educació o ciència, sovint es dona el mateix valor a l’opinió d’un especialista que a la d’algú que només ha llegit un titular. Ho vam veure durant la pandèmia, quan moltes persones opinaven sobre vacunes o tractaments sense cap base científica. Això demostra que tenir dret a opinar no significa necessàriament tenir coneixement per fer-ho amb rigor.
Naturalment, les opinions més sòlides solen ser les dels experts o aquelles sustentades en dades contrastades, en l’estudi i en l’experiència. Però fins i tot així, sempre queda un marge de dubte, perquè el coneixement humà no és mai definitiu.
Això no vol dir que les altres opinions no siguin respectables. Totes mereixen ser escoltades, encara que siguin molt diferents de les nostres. De fet, quan una persona opina, també ens mostra qui és: les seves conviccions, les seves limitacions, el seu estat d’ànim i fins i tot els seus interessos particulars. Escoltar una opinió és també escoltar una biografia.
Quan opinem, cal pensar en qui ens escolta. No es tracta només de dir el que pensem, sinó de saber com i quan dir-ho. Una opinió pot ajudar a obrir una porta o, al contrari, provocar un tancament immediat. Per això és important situar bé el context, valorar la capacitat de recepció de l’interlocutor i evitar que les paraules es converteixin en una agressió. Una opinió no hauria de ser ofensiva; hauria de ser respectuosa, constructiva i, si pot ser, útil.
Dins d’un conjunt musical, cada músic pot tenir una idea pròpia sobre com cal interpretar una obra: el tempo, el caràcter, la respiració, la intensitat o el fraseig. Això és natural i fins i tot necessari. Però arriba un moment en què algú ha de decidir. El líder —sigui un director d’orquestra, un concertino o el responsable d’un grup— assumeix aquesta funció.
Aquesta decisió no hauria de ser imposada, sinó el màxim de consensuada possible. Per aconseguir-ho, el líder necessita no només autoritat, sinó també capacitat d’argumentació, sensibilitat i intel·ligència humana.
El director d’orquestra, en aquest sentit, no és només algú que marca compassos. Té l’obligació de conèixer profundament l’obra, entendre’n el sentit i saber comunicar-lo als músics. Ha d’escoltar les propostes individuals, tenir-les en compte i, alhora, donar unitat al conjunt.
En realitat, no es tracta de dirigir la música, perquè la música ja existeix per ella mateixa. El veritable treball consisteix a coordinar actituds, energies i ànimes perquè aquella música pugui néixer amb veritat.
Opinar és una forma de responsabilitat i també d’humilitat. No és imposar una veritat, sinó compartir una mirada. A la música, com a la vida, escoltar és tan important com parlar. Només des del respecte, la reflexió i la consciència de les pròpies limitacions podem convertir una opinió en una eina de creixement i no en una simple afirmació de l’ego. La bona direcció —sigui d’una conversa o d’una orquestra— neix sempre de saber escoltar abans de voler ser escoltat.