Una negociació o un pacte que realment hagi arribat a bon port difícilment deixa completament satisfeta cap de les parts. I això no és necessàriament un fracàs, sinó probablement la prova que hi ha hagut un veritable acord. Quan dues persones, dos grups o dues institucions parteixen de posicions diferents, arribar a un consens implica que cadascú ha de cedir en alguna cosa. Si una de les parts ho aconsegueix tot i l’altra no obté res, més que un pacte probablement hi ha hagut una imposició.
Per arribar a aquest punt cal una certa capacitat de flexibilitat i, sobretot, la disposició a no convertir les pròpies conviccions en línies vermelles inamovibles. Les idees extremes poden ser importants i fins i tot necessàries, perquè obliguen a posar sobre la taula problemes que d’altra manera podrien quedar amagats. Però l’existència d’una idea radical no significa necessàriament que aquesta idea sigui aplicable en la seva totalitat quan es tracta de construir un acord amb els altres. Una cosa és defensar fins al final un principi i una altra, ben diferent, trobar la manera de fer-lo compatible amb altres principis i amb una realitat complexa.
En aquest sentit, la posició situada al centre no hauria de ser simplement una equidistància entre dos extrems. El centre, quan és intel·ligent, no és absència de criteri. És la capacitat d’escoltar els extrems, entendre què hi ha de valuós en cadascun i, al mateix temps, saber filtrar allò que impedeix arribar a un acord. Per exemple, en una negociació laboral, una part pot defensar una millora salarial molt important i l’altra insistir en la necessitat de garantir la viabilitat econòmica de l’empresa. El consens no consisteix necessàriament a donar la raó a una de les dues, sinó a trobar una solució que reconegui la legitimitat de les dues preocupacions.
Quan algú considera que només les seves idees són vàlides i deixa de tenir en compte les dels altres, per molta raó que pugui tenir inicialment, comença a perdre-la en el mateix moment que deixa d’escoltar. Tenir raó en una determinada qüestió no dona dret a negar la raó dels altres en aquelles qüestions que també els afecten. La convivència exigeix assumir que la nostra perspectiva és sempre parcial i que la realitat és massa complexa perquè pugui ser explicada completament des d’una sola posició.
La democràcia, probablement, continua sent el millor sistema que hem trobat per organitzar la convivència política, precisament perquè parteix d’un principi fonamental: cada persona té el mateix dret a participar en les decisions col·lectives. Un vot és un vot. Però això no significa que tots tinguem els mateixos coneixements, la mateixa experiència, la mateixa formació ni la mateixa capacitat per analitzar una determinada qüestió. Tots som diferents i arribem a la vida amb motxilles diferents: alguns han tingut més oportunitats, una educació millor o unes condicions familiars i socials més favorables; d’altres han hagut de superar dificultats que els primers ni tan sols han conegut.
Per això és difícil respondre simplement a la pregunta de quina raó és millor: la d’una persona amb estudis, una sòlida formació i experiència en una determinada matèria, o la d’una persona que no ha tingut aquestes oportunitats. Des del punt de vista democràtic, les dues persones tenen exactament el mateix dret a expressar-se i a votar. Però això no vol dir que les dues opinions tinguin necessàriament el mateix valor com a coneixement tècnic. Si hem de decidir com construir un pont, per exemple, escoltarem tothom, però confiarem especialment en els enginyers que coneixen les lleis de l’estructura i els riscos de l’obra. En canvi, si hem de decidir si aquell pont respon a les necessitats d’un barri, serà imprescindible escoltar també les persones que hi viuen.
Això ens porta directament a la importància de l’educació. Una democràcia sana necessita ciutadans lliures, però també ciutadans amb criteri. Per això cal invertir molt més en educació i procurar que l’accés a una formació sòlida sigui realment universal. Aquesta educació no hauria de convertir-se en una eina d’adoctrinament ideològic, sinó en un instrument per aprendre a pensar, contrastar, argumentar, dubtar i escoltar. I hauria d’incorporar uns valors bàsics que facilitessin l’entesa entre les persones: el respecte, la dignitat, la responsabilitat, la llibertat de pensament i, sobretot, el respecte per les idees dels altres encara que no les compartim.
Les diferències entre les persones provenen de molts factors: les circumstàncies familiars, les oportunitats, l’educació, l’entorn social, l’experiència i també les capacitats individuals. Reconèixer aquestes diferències no significa establir jerarquies entre les persones. Significa entendre que, precisament perquè som diferents, cadascú pot aportar coses diferents a un projecte comú.
Ara bé, aquesta igualtat de dignitat no significa que tothom estigui capacitat per assumir qualsevol responsabilitat. Per ocupar un càrrec que comporta una determinada competència cal preparació, coneixement i experiència. Si ens haguéssim d’operar, no escolliríem el cirurgià perquè fos una persona simpàtica o perquè compartís les nostres idees polítiques, sinó perquè estigués preparat per operar-nos. Si haguéssim de construir una casa, esperaríem que l’arquitecte i els tècnics tinguessin els coneixements necessaris. I si una administració ha de prendre decisions complexes sobre economia, educació, urbanisme, energia o cultura, també hauria de comptar amb persones suficientment preparades.
Aquí apareix un dels problemes més preocupants de la nostra societat: el nepotisme i la designació de persones per raons de confiança, amistat, interessos partidistes o fidelitat personal, en lloc de fer-ho principalment per mèrit i capacitat. Quan això passa en una empresa ja és injust; quan passa en una institució pública pot arribar a ser molt perillós, perquè les conseqüències les acabem pagant tots.
En política, aquesta qüestió adquireix una dimensió encara més delicada. Un polític no necessita ser especialista en totes les matèries que haurà de gestionar, però sí que hauria de tenir una preparació suficient per comprendre-les i, sobretot, la capacitat d’envoltar-se dels especialistes adequats, escoltar-los i prendre decisions amb responsabilitat. La ideologia, per si sola, no és una preparació. Tenir una determinada visió del món pot orientar l’acció política, però no substitueix el coneixement necessari per governar.
Potser hauríem d’imaginar una política en què les persones que assumeixen responsabilitats públiques hi arribessin després d’una preparació rigorosa i hi estiguessin durant un període determinat, mantenint, sempre que fos possible, una carrera professional fora de la política. Les funcions públiques haurien d’estar dignament remunerades i totes les despeses vinculades al càrrec haurien d’estar cobertes, però el futur professional de la persona no hauria de dependre de la seva permanència indefinida en una determinada «poltrona». Un polític hauria de poder prendre una decisió difícil encara que aquesta decisió pogués perjudicar els seus interessos electorals immediats.
En aquest sentit, tampoc no m’agrada la tendència dels polítics a dedicar una part excessiva del seu discurs a criticar l’adversari, desqualificar-lo o posar en dubte les seves intencions, en lloc d’explicar amb claredat quin és el seu propi projecte i què proposen fer per millorar la societat. La crítica a l’adversari pot ser necessària quan serveix per posar en evidència errors o contradiccions, però no hauria de convertir-se en l’eix principal de l’acció política. Una campanya electoral no hauria de consistir sobretot a demostrar que l’altre és pitjor, sinó a explicar què faríem nosaltres, com ho faríem i quines conseqüències tindria. En definitiva, seria molt més constructiu parlar de projectes que de persones, i de solucions que de culpables.
El ciutadà també té una responsabilitat. El principi «una persona, un vot» és irrenunciable, però aquest vot hauria d’anar acompanyat, tant com sigui possible, de criteri i coneixement. La democràcia no pot limitar-se a una competició entre eslògans. Durant les campanyes electorals hauríem de veure menys confrontació ideològica i més pedagogia. Els ciutadans haurien de poder conèixer, amb l’ajuda d’especialistes independents, quines conseqüències econòmiques, socials o ambientals pot tenir una determinada decisió política. No es tracta de dir a la gent què ha de votar, sinó de proporcionar-li les eines necessàries perquè pugui decidir amb més llibertat i responsabilitat.
I potser és aquí on la música ens pot oferir una lliçó extraordinària sobre l’equilibri i la convivència.
Amb algunes excepcions derivades de les pròpies circumstàncies ideològiques o culturals, la música té una capacitat extraordinària per unir les persones. Una orquestra està formada per individus diferents, amb instruments diferents, timbres diferents, tècniques diferents i, sovint, sensibilitats diferents. Però quan comença el concert, totes aquestes diferències han d’entrar en relació dins d’un projecte compartit. No es tracta que tots els músics siguin iguals, sinó que siguin capaços d’actuar junts.
Una orquestra seria impossible si cada instrumentista volgués imposar la seva pròpia idea de la música. El violinista no pot ignorar el violoncel, el vent no pot actuar al marge de la corda i el director no pot convertir la seva interpretació en una demostració personal de poder. Cada element té una funció, però aquesta funció només adquireix sentit dins del conjunt. El contrast entre els instruments no desapareix; al contrari, és precisament el que dona riquesa al discurs musical. La unitat no és uniformitat.
L’intèrpret té, per tant, una gran responsabilitat: aconseguir mostrar els elements sonors i les seves relacions respectant el codi musical que permet integrar les diferències, els contrastos, les tensions i les resolucions en una finalitat comuna. Una frase musical necessita tensió, però també necessita resolució; necessita expansió, però també compressió; necessita contrast, però també relació. Si tot és tensió, la música esdevé insostenible. Si tot és repòs, deixa de tenir direcció. L’equilibri no consisteix a eliminar les tensions, sinó a donar-los un sentit dins d’un procés.
Això mateix passa en la convivència humana. Una societat sense diferències seria probablement una societat sense llibertat. El problema no és que existeixin opinions diferents, sinó que siguem incapaços de posar-les en relació. La democràcia, com la música, necessita escolta, respecte, contrast i una voluntat de construir alguna cosa que sigui més gran que cadascuna de les parts.
Malauradament, també en la música trobem intèrprets que utilitzen l’obra com un instrument de promoció personal. En lloc de posar-se al servei de la música, posen la música al seu servei. El seu objectiu ja no és fer visible l’obra, sinó fer-se visibles ells mateixos a través de l’obra. Són, d’alguna manera, els «mals polítics» de la música: utilitzen el projecte col·lectiu per construir el seu propi protagonisme.
El bon intèrpret, en canvi, sap desaparèixer quan cal. No renuncia a la seva personalitat, però la posa al servei d’una realitat més gran. Com el bon polític, no hauria de preguntar-se constantment què pot obtenir del projecte, sinó què pot aportar-hi. I com passa en una gran interpretació musical, l’èxit final no és que una de les parts hagi vençut les altres, sinó que totes hagin aconseguit, mantenint les seves diferències, construir una unitat que individualment no haurien pogut assolir.