Vivim en una societat que sovint identifica el progrés amb la competició, l’èxit amb el reconeixement i el valor personal amb la capacitat de destacar per damunt dels altres. Des de l’educació fins al món professional, passant per l’esport, l’economia o la política, sembla que necessitem comparar-nos constantment, establir jerarquies i demostrar que som millors que algú altre.
Però, és realment aquesta la millor manera de créixer?
La competència pot estimular l’esforç i afavorir determinats avenços, però també pot desplaçar la finalitat d’allò que fem. Quan el més important és guanyar, el resultat passa per davant del procés, el reconeixement exterior pot acabar condicionant les nostres decisions i l’altre deixa de ser algú amb qui compartir experiències per convertir-se en algú a qui cal superar.
Aquesta actitud no és inevitable. Podem entendre el progrés d’una altra manera: no com una cursa per ocupar una posició superior, sinó com una oportunitat per desenvolupar les nostres pròpies possibilitats. Una persona pot aprendre, millorar les seves capacitats i ampliar els seus coneixements sense necessitat de demostrar que és superior a ningú. Pot trobar en els altres una font d’inspiració, de coneixement i de col·laboració, en lloc de veure-hi una amenaça per a la seva pròpia vàlua.
Aquesta distinció és important també en l’educació. Educar no hauria de consistir únicament a classificar els alumnes segons els seus resultats, sinó a ajudar cadascú a descobrir les seves facultats, reconèixer les seves dificultats i trobar els mitjans per desenvolupar-se. No tots tenim les mateixes capacitats ni avancem al mateix ritme. Una societat que només valora els primers de cada classificació corre el risc de menystenir moltes altres qualitats humanes que no es poden mesurar fàcilment: la sensibilitat, la generositat, la capacitat d’escoltar, la imaginació o la disposició a col·laborar.
A més, el creixement personal requereix equilibri. No podem exigir-nos permanentment el màxim en tots els àmbits sense convertir l’existència en una font d’angoixa. Cal tenir ambició per aprendre i millorar, però també serenitat per reconèixer les nostres limitacions. Acceptar-les no significa resignar-s’hi, sinó distingir entre allò que podem superar, allò que podem compensar i allò que hem d’assumir. La maduresa consisteix, en bona part, a saber mantenir aquesta exigència sense viure permanentment insatisfets amb nosaltres mateixos.
Aquesta manera d’entendre el progrés ens porta a qüestionar la competitivitat com a valor universal. No es tracta de negar que pugui ser útil en determinades circumstàncies, sinó de preguntar-nos si és realment necessària per créixer i si els seus beneficis compensen els riscos. Potser allò que ens fa avançar no és tant la necessitat de superar els altres com el desig de comprendre millor, de fer bé allò que fem i de desenvolupar les nostres possibilitats. El progrés humà no hauria de mesurar-se únicament pel lloc que ocupem en relació amb els altres, sinó també per la qualitat del que aprenem, de les relacions que establim i de la manera com contribuïm a la vida col·lectiva.
En l’art, aquesta reflexió adquireix una significació particular. Sovint també confonem l’exigència artística amb la competitivitat. Però, què significa exactament ser millor que un altre músic? En una interpretació intervenen moltes dimensions —la tècnica, la comprensió de l’obra, l’escolta, la sensibilitat i la capacitat expressiva— que es poden desenvolupar, però que no es deixen reduir a una única escala de valoració.
Un pianista pot tenir una tècnica extraordinària i, tanmateix, oferir una interpretació que no ens commogui. Un altre pot disposar de menys recursos tècnics, però posseir una sensibilitat especial per donar sentit a una frase o construir una tensió expressiva. Un director d’orquestra pot tenir un gest espectacular, mentre que un altre, amb moviments més discrets, pot aconseguir que els músics s’escoltin, respirin i construeixin conjuntament un discurs musical coherent.
Això no significa renunciar al rigor ni a l’excel·lència. Significa entendre que la finalitat de l’exigència no hauria de ser superar els altres, sinó desenvolupar les nostres pròpies possibilitats.
Un director que admira la interpretació d’un altre pot intentar imitar-ne els gestos o, en canvi, preguntar-se què els justifica musicalment, quina tensió preparen i com ajuden a fer comprensible l’obra. En el primer cas, corre el risc de reproduir-ne només l’aparença; en el segon, transforma l’observació en coneixement. L’altre deixa de ser un rival i es converteix en una font d’aprenentatge.
Ara bé, créixer musicalment no significa exigir-nos permanentment el màxim en totes les dimensions. La tècnica, la comprensió, l’escolta i la sensibilitat no evolucionen necessàriament al mateix ritme. Cal treballar-les, però també procurar que es desenvolupin de manera equilibrada i al servei de la música. Un excés d’exigència pot generar angoixa i fer-nos perdre de vista allò que realment importa: comprendre l’obra, escoltar el que succeeix i trobar els mitjans per expressar-ne el sentit.
També hem d’aprendre a acceptar les nostres limitacions. No tots els músics tenen les mateixes facultats ni segueixen el mateix camí. Un alumne que avui aconsegueix escoltar millor els seus companys, comprendre una frase o controlar una entrada ha fet un progrés valuós, encara que no sigui el millor de la classe. El seu avanç no perd importància perquè un altre alumne progressi més de pressa.
Per això, una pedagogia musical orientada al creixement hauria d’ajudar cada persona a descobrir les seves possibilitats, reconèixer les seves dificultats i desenvolupar una exigència pròpia. No es tracta que tots interpretin de la mateixa manera, sinó que cadascú aprengui a comprendre i expressar la música amb més consciència, llibertat i sensibilitat.
En definitiva, l’art ens ofereix una oportunitat per revisar la nostra manera d’entendre el progrés. L’excel·lència no hauria de ser una cursa per arribar davant dels altres, sinó el resultat d’un treball rigorós, conscient i coherent amb allò que som. La competència pot tenir una funció concreta, però no hauria de convertir-se en la finalitat de l’activitat artística ni en la mesura del valor d’una persona.
No estem aquí per guanyar els altres, sinó per créixer nosaltres mateixos. Créixer significa aprendre, superar dificultats i desenvolupar les nostres possibilitats, però també trobar l’equilibri, acceptar els nostres límits i no perdre l’essència d’allò que fem.
Potser la veritable maduresa, tant humana com artística, consisteix a treballar amb el màxim rigor, aprendre dels altres sense voler convertir-nos en ells i continuar avançant, no per ser més que ningú, sinó per comprendre i expressar cada vegada millor allò que som.