Quan utilitzem la paraula «populisme», gairebé sempre li donem un sentit despectiu. L’associem a una pràctica que consisteix a presentar arguments poc sòlids, exagerats o fins i tot falsos amb la finalitat d’aconseguir l’aprovació fàcil del poble. És a dir, dir allò que la gent vol sentir, independentment de si és cert o no, per obtenir-ne un benefici polític, social o personal.
Però cal anar amb compte amb aquesta interpretació. Sovint, quan algú expressa unes veritats que no volem escoltar, o posa sobre la taula qüestions que ens incomoden, de seguida el titllem de populista. D’aquesta manera, intentem desacreditar el seu discurs, sobretot quan no tenim prou arguments per rebatre les idees que exposa. L’etiqueta es converteix aleshores en una manera d’evitar el debat en lloc d’afrontar-lo.
És evident que dins d’un discurs populista hi poden conviure arguments sòlids i realitats objectives amb altres afirmacions menys fonamentades, exagerades o directament falses. El problema no és que un discurs tingui capacitat de connectar amb les preocupacions de la gent, sinó que utilitzi aquesta connexió per manipular-la, simplificar problemes complexos o conduir-la cap a conclusions interessades.
Vivim una època especialment complexa. Assistim a una certa pèrdua de valors, sobretot d’aquells que tenen a veure amb la dimensió humana de la nostra existència. Massa sovint, els diners i els interessos econòmics passen per davant de qualsevol altra consideració. Es reforcen les actituds individualistes i egoistes, mentre ens allunyem d’una realitat fonamental: tots formem part d’un mateix organisme social i humà. Allò que afecta els altres, tard o d’hora, també ens acaba afectant a nosaltres.
En aquest context, sembla que cada vegada es busqui més l’aprovació immediata. Els «likes» s’han convertit en una mena de mesura de l’èxit, com si la quantitat fos sinònim de qualitat. Però una idea no esdevé més certa perquè sigui compartida per milers de persones, de la mateixa manera que una obra no és necessàriament millor perquè tingui més públic. Confondre quantitat amb qualitat és una de les grans simplificacions del nostre temps.
També sembla que, en molts àmbits, les formes i els mitjans importin menys que l’obtenció de l’objectiu perseguit. Es fan servir tota mena d’arguments, siguin rigorosos o no, amb la finalitat d’aconseguir el resultat desitjat. Sovint són arguments simples que apel·len a les pors, als prejudicis o als interessos particulars de les persones. En lloc de convidar a comprendre una situació en tota la seva complexitat, apel·len a la part més individualista i emocional de cadascú. Es tracta de protegir allò que ens beneficia particularment, encara que pugui anar en contra de l’interès col·lectiu.
Aquesta pràctica troba un terreny especialment favorable quan la població no disposa de prou eines per analitzar críticament la informació que rep. No es tracta de considerar que el poble no té criteri, sinó de reconèixer que el criteri també s’educa. Els líders que volen manipular saben aprofitar les mancances d’informació i la dificultat per distingir entre una afirmació fonamentada i una simple consigna. Per això necessitem més informació, però també més educació: una educació que ens ensenyi a pensar, contrastar, qüestionar i valorar les diferents propostes. Només així podrem construir una ciutadania amb criteri propi i menys vulnerable a la manipulació.
Ara bé, tampoc no hauríem d’utilitzar la paraula «populisme» simplement com a sinònim d’allò que el poble vol escoltar. El poble té dret a conèixer la realitat, fins i tot quan aquesta és incòmoda o contrària als seus interessos immediats. La responsabilitat de qui informa, governa o lidera no hauria de ser satisfer constantment les expectatives de la gent, sinó oferir-li elements per comprendre què passa i quines conseqüències poden tenir les diferents decisions. Malauradament, sovint hi ha interessos als quals no convé que aquesta informació arribi amb claredat.
Aquesta mateixa reflexió la podem traslladar a l’àmbit artístic i, concretament, a la música. També aquí podem trobar una mena de populisme quan l’intèrpret, per manca de preparació o de comprensió profunda de l’obra, construeix la seva interpretació d’acord amb els gustos i les expectatives més superficials del moment. En lloc d’aprofundir en l’essència de la composició i descobrir allò que realment ens vol transmetre, posa l’accent en els elements que provoquen una reacció més fàcil i immediata.
Pot fer-ho mitjançant una velocitat d’execució exagerada, un volum excessiu, una expressivitat desmesurada o uns contrastos dinàmics que busquen sorprendre i impressionar, però que no sempre tenen una justificació dins del discurs musical. Naturalment, tots aquests elements són fonamentals en la interpretació. El problema apareix quan deixen de ser mitjans al servei de l’obra i es converteixen en finalitats per si mateixos. Quan l’intèrpret busca provocar l’admiració del públic en lloc d’ajudar-lo a descobrir el sentit profund de la música.
Podríem imaginar, per exemple, un passatge que requereix serenitat i recolliment. Si l’intèrpret n’accentua el virtuosisme, n’accelera el moviment o n’exagera els contrastos per fer-lo més espectacular, potser aconseguirà l’aplaudiment, però és possible que hagi desfigurat precisament allò que feia singular aquell moment musical.
Vivim en una societat que sembla tenir cada vegada menys temps per a la contemplació, l’escolta i la descoberta de les coses que requereixen interiorització. Tot ha de ser immediat, atractiu i fàcilment assimilable. També en la música hi ha pressions econòmiques, programacions accelerades i la necessitat d’obtenir resultats visibles en poc temps.
És curiós que, mentre el nivell tècnic dels músics ha augmentat considerablement, aquesta capacitat extraordinària no sempre es posa al servei d’una comprensió més profunda de l’obra. De vegades, sembla que demostrar fins on pot arribar un músic sigui més important que descobrir què ens vol dir la música. Però la tècnica, per elevada que sigui, no és un objectiu en si mateixa. És una eina que hauria de permetre arribar més lluny en la comprensió i la transmissió de l’obra. La dificultat no és simplement executar bé una partitura, sinó comprendre’n el sentit, descobrir-ne les relacions internes i fer possible que tot això arribi a l’oient.
Podríem parlar, doncs, d’un cert populisme musical: posar la música al servei d’allò que suposem que el públic vol escoltar, en lloc de posar el públic en contacte amb allò que la música realment pot oferir-li. No es tracta de menysprear els gustos de l’oient ni de fer una música inaccessible, sinó de confiar en la seva capacitat de descobrir i apreciar dimensions que potser encara no coneix. L’intèrpret no hauria de limitar-se a agradar, sinó que també hauria d’obrir portes, despertar sensibilitats i ajudar l’oient a descobrir realitats que van més enllà de les seves expectatives inicials.
Tornant al sentit general de la paraula, crec que cal distingir entre dues actituds molt diferents. Una cosa és dir allò que el poble vol sentir per aconseguir-ne l’aprovació, encara que els arguments siguin febles o falsos, i una altra és dir al poble unes veritats que potser necessita escoltar, encara que molestin determinats interessos.
Aquesta segona actitud no hauria de ser considerada populisme. Si les afirmacions estan recolzades per arguments sòlids, dades contrastables i una voluntat honesta d’explicar la realitat, no hauríem de desacreditar-les pel simple fet que connectin amb les preocupacions de molta gent.
Potser, doncs, el problema no és que el poble vulgui escoltar determinades coses, sinó que massa sovint se li diu allò que convé a qui parla. Tant en la política com en la música, hauríem de deixar de confondre l’aprovació immediata amb el valor real del que es transmet.
No es tracta de donar al poble allò que vol sentir, sinó d’oferir-li allò que li permeti comprendre, sentir i créixer. I això exigeix responsabilitat, honestedat i, sobretot, una profunda confiança en la capacitat de les persones.